diumenge, 5 d’octubre del 2014

LA CONDICIÓ JURÍDICA DE LA DONA EN EL DRET ROMÀ


 


Extemplo simultà parells esse coeperint , superiors erunt

(Tan aviat com hagin començat a ser iguals, seran superiors) .

Marc Porci Cató
Titus Livi, Ab urbe condita, XXXIV



El dret romà es desenvolupa durant un període de temps que va des del segle VIII aC fins al segle VI dC. Durant quasi dotze segles, la condició jurídica de la dona va evolucionant: des de la seva submissió total a l’home, fins a un moment que gaudeix de certs drets i llibertats.

En qualsevol cas, la seva situació jurídica va ser molt millor i més igualitària que en civilitzacions anteriors, però la seva capacitat d'obrar va estar sempre sotmesa a la tutela de l'home i no va tenir capacitat política en cap moment. Això no vol dir que no tingués un conjunt de drets civils i, el que és més important, sempre va tenir una gran capacitat d'influència ja que el seu paper en el si de la família fou essencial, sent sempre molt valorada culturalment en la societat romana.

La dona participava, conjuntament amb el seu marit, en la vida social i va ser sempre l'encarregada de la direcció de la casa i educació dels seus fills en els primers anys de la seva vida.

Sense entrar en el conjunt de relacions jurídiques de les quals era partícip la dona igual que l'home, destaquem tres institucions que l'afectaven especialment:

La Conventio in manum, per la qual la dona, mitjançant el matrimoni (confarreatio, coemptio o usus), entrava a la família del marit i es sotmetia a la potestat del seu pater familias, que podia ser el propi marit o al pare d'aquest si encara s'estava sotmès a ell (alieani iuris): passava d'estar subjecta a la seva pròpia família a estar-ho a la del seu marit. La conventio in manum desapareix en època imperial, i Justinià elimina en la seva compilació, el Codex Iuris Civilis, qualsevol referència a aquesta.



El Dot, en contreure matrimoni el pater familias de la dona, o el seu tutor, aportava a la seva nova família un determinat patrimoni, per tal d'ajudar amb les càrregues del mateix, corresponent l'administració d'aquest patrimoni al seu espòs. En cas de divorci o mort del marit, el dot li era restituïda per poder garantir així el seu manteniment.

L'herència, la dona romana tenia dret a rebre herències, però l'habitual era que s’instituís hereu als fills homes, i la dona fos titular únicament l'usdefruit dels béns que se li assignaven.

Quant el dot solia ser restituït a la vídua, si bé per assegurar que els béns continuessin dins de la família se solien establir usdefruits o fideïcomisos de l'herència. És a dir la dona podia gaudir de tots els beneficis, però sense que pogués disposar plenament del patrimoni.

Finalment, la dona podia atorgar testament, en un primer moment amb la intervenció del tutor, però amb l'evolució del dret romà va deixar de ser imprescindible aquest requisit.


L’actuació de les dones davant els tribunals



El predomini absolut dels homes en la vida pública romana va excloure ja per si que la dona pogués actuar directament en el fòrum i davant els tribunals, és a dir que exercís d'advocada, si bé no consta, almenys durant la república que li estigués expressament vedat.

Ens han arribat, però, notícies de dones que van exercir tals funcions:

Amesia Sentia, en l'any 77 aC; Hortensia, filla de l'orador Quint Hortensi (114 aC - c . 50 aC), i Caya Afrania, contemporània d'Hortensia. No obstant això, de la documentació que es disposa, sembla que les dues primeres es van defensar a si mateixes de casos en els que eren afectades, mentre Caya Afrania, és la única que sembla actuava realment representant interessos de tercers, és a dir , actuava realment d'advocada.

Posteriorment, ens arriben referències que l'exercici de l'advocacia per part de la dona va ser expressament prohibit, almenys que es tingui coneixement des de l'època d'Ulpià (segle III dC).

" Per raó del sexe, quant prohibeix que les dones advoquin per un altre, i la raó de la prohibició és certament perquè les dones no es barregin, contra l'honestedat corresponent al seu sexe, en causes alienes, ni exerceixin oficis propis d'homes . I va ser originada per Carfania (Caya Afrania?), Dona extremadament corrupta, que advocant i importunant al Magistrat, va donar motiu a aquest Edicte (d'Ulpià )."
(Justinià, Digest, Llibre III , títol I, 1 . 5).


 Francesc Sánchez Pérez