diumenge, 21 de desembre de 2014

ELS PRINCIPIS INSPIRADORS DEL DRET ROMÀ





“IUS” i “FAS”

El ius (dret) és definit per Cels com ars boni et aequi, es a dir com  “l’art o tècnica del que és bo i que és just”. Ius significa el que és just, segons les concepcions socials i les decisions dels experts en justícia i fa referència al que la comunitat considera adequat realitzar.

Del ius es distingeix el fas, que és el que es considera conforme a la voluntat dels déus (ius divinum). El contrari a la voluntat dels Déus es considera nefast (nefas).


“AEQUITAS”

La aequitas (equitat) és l'ideal o model al que s’ha d'adaptar el dret; és l'adequació del ius (dret positiu) a la realitat social que evoluciona, ja que quan les circumstàncies de les persones varien, és mitjançant l'equitat que ha de modificar-se el dret establert.


“IUSTITIA”

Segons Ulpià iustitia és “la constant i perpètua voluntat de donar a cadascun el seu dret” i estableix com a preceptes de la mateixa “viure honestament, no danyar al pròxim, donar a cadascun el seu”. La justícia, doncs, es concreta en l'aplicació efectiva del dret positiu i atorgar a cadascun el que li pertany o li concerneix.


“IURISPRUDENTIA”

La iurisprudentia és la ciència del dret. És l'estudi del dret que realitzen especialistes (iuris prudents) que decideixen sobre la justícia o injustícia dels actes. És l'origen de l'actual “jurisprudència” que són les decisions que adopten els tribunals.


“IUS PUBLICUM” I “IUS PRIVATUM”

El Dret Romano ja diferenciava entre el dret públic i el dret privat, i és Ulpià qui ens defineix que consisteix cadascun d'ells, sent el ius publicum el creat per l'Estat relatiu a la seva organització o a l'interès públic, sent el ius privatum el que regula les relacions entre particulars, en el seu exclusiu interès.


“IUS SCRIPTUM” I “IUS NON SCRIPTUM”

El ius scriptum és el dret que consta en forma escrita, i formen part d'ell, la llei, els plebiscits, els senatconsults, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults; mentre que el ius non scriptum, és el dret no escrit, el dret consuetudinari, ja que els costums de llarga durada i confirmades pel consentiment popular, tenen també força de llei.


“IUS COMMUNE” I “IUS SINGULARE”

El ius commune són les normes vigents amb caràcter general i que es refereixen a una sèrie il·limitada de casos; és el dret comú a tots els homes i al que es contraposa el ius singulare, el dret singular, que tracta d'una regulació especial a favor de determinades classes de persones.


“IUS CIVILE”, “IUS  GENTIUM”, “IUS NATURALE”

Ius civile és el dret propi i privatiu dels ciutadans romans, és el dret per excel·lència, el que regula les seves vides diàries en tots els seus aspectes, i es contraposa al ius gentium, que és el dret que regula les relacions entre els ciutadans romans i els peregrini (estrangers); estaríem davant un veritable dret internacional públic.

L'evolució del ius gentium porta a definir el concepte de ius naturale, que és un dret format per institucions nascudes de la raó natural, naturalis ratio, és el dret que sempre és bo i just.


“IUS CIVILE”, “IUS HONORARIUM”, “IUS PRAETORIUM”

Enfront del ius civile, el dret propi dels ciutadans romans, apareix el ius honorarium, que és el dret creat pels magistrats jurisdiccionals.

Amb la creació de la magistratura del Pretor, encarregat de l'activitat jurisdiccional, anualment es publica un edicte amb les normes d'aplicació durant el seu mandat, és el ius praetorium, i té com a finalitat, en aplicació del dret honorari corregir, reforçar o suplir el ius civile . Amb Adrià l'edicte es fa permanent (edictum perpetuum)