diumenge, 20 de març de 2016

LA CIUTAT ROMANA



Timgad (Argelia)
Roma no va crear l'urbanisme, ja que la planificació de les ciutats ha existit en totes les èpoques de la història. No obstant això, la civilització romana és una civilització urbana que va privilegiar les ciutats i va desatendre les zones rurals. Amb Roma, doncs, el desenvolupament de l'urbanisme va arribar als seus més altes cotes de perfecció.

Les ciutats en general i les colònies en especial, com assentaments de nova creació, són un clar exemple de l'estructura ortogonal de l'urbanisme romà. El plànol es desenvolupa en forma de quadricula, on els carrers es creuen en angle recte que provoca la creació d’una xarxa tipus tauler d'escacs. Els campaments militars romans són un clar exemple d'aquest tipus d'urbanisme i ciutats com Barcelona o Timgad són molt representatives.

La ciutat s'estructura al voltant de dos grans eixos, el nord-sud, que és el cardo maximus i l'est-oest, el decumanus maximus. Al final d'aquests dos carrers es troben les portes de la ciutat, que la connecten amb les grans vies romanes. A partir d'aquí les altres carrers es van dissenyant de forma paral·lela i perpendicular als dos grans eixos centrals, apareixent carrers secundaris que són, segons l'orientació, els cardo i els decumanus minors. En les illes que es van configurant es construeixen les cases, les domus, les insulae, els centres metal·lúrgics, etc.

A la cruïlla entre el cardo i el decumanus maximus es construeix el fòrum i el mercat. El fòrum és el centre administratiu, judicial, religiós i comercial de la ciutat, i sol estar presidit pel temple dedicat a la triada capitolina o, més tard, al Diví August.

També en el fòrum ens trobem amb la cúria, des d'on els duunvirs regeixen políticament la ciutat, i la basílica, on s'imparteix justícia i es fan els grans negocis comercials. També prop del fòrum se solen aixecar les termes, edifici imprescindible en la cultura romana. En fi, a l'entrada de la ciutat sol estar el castellum o dipòsit d'aigua, que després de rebre l’aigua de l'aqüeducte corresponent la distribuirà per tota l'urbs, a les termes, les fonts i a algunes domus amb privilegis especials.

Altres edificis bàsics que solen conformar la ciutat romana són el teatre, l'amfiteatre i el circ, que de vegades poden estar fora de les muralles. Si la ciutat és de nivell ens trobarem segurament amb algun nimfeu i potser un odèon. També diversos temples dedicats a altres tantes divinitats i els arcs triomfals en homenatge als grans ciutadans o emperadors que han afavorit a la ciutat.

I circumval·lant tota la ciutat les muralles amb les seves torres de vigilància.
 
Muralles de Tarragona
Finalment, a les vies d'entrada a les ciutats, s'ubiquen les sepultures i els temples funeraris.

El model, doncs, es repeteix amb algunes variacions però sempre respectant les línies bàsiques descrites. Una excepció, la mateixa Roma amb la seva estructura urbanística absolutament caòtica. Però això ja és una altra història. 

 

dissabte, 12 de març de 2016

LA FUNDACIÓ DE LES COLÒNIES ROMANES

 


  

Les colònies eren assentaments de nova creació, resultat d’un acte fundacional realitzat per Roma sobre un determinat territori conquerit, essent la seva finalitat fonamental destinar-lo a ser conreats. Normalment eren el destí últim dels legionaris en acabar el seu període militar, i al mateix temps una de les formes més importants de romanització.

En principi els nous habitants d’una colònia tenien la ciutadania romana i gaudien dels mateixos drets que qualsevol ciutadà romà. En definitiva les colònies estaven configurades com una extensió de la mateixa Roma. Aquest era un dels trets diferencials dels municipis, que eren poblats preexistents, conquerits o assimilats per Roma i que d’inici no disposaven dels mateixos drets que les colònies.

Podem distingir tes tipus de colònies:

-      Coloniae civium romanorum, que es van crear per assegurar la dominació romana en punts estratègics.

-       Coloniae latinae, formada per habitants llatins.

-     Coloniae veteranorum, les habitades per soldats, a qui se’ls concedia terres com a recompensa.


La fundació d’una nova colònia seguia un procediment prèviament establer, i que conservava les antigues tradicions religioses.

La cerimònia s’iniciava amb la inauguratio, funció que realitzava l’àugur que consultava el presagi i establia el lloc, perquè a continuació els gromatici (agrimensors) fixessin l’orientació de la futura ciutat (orientatio), i s’iniciaven les tasques de delimitació, la limitatio, operació que tenia una doble finalitat, fixar els límits exteriors i realitzar les divisions interiors.


Amb la delimitació externa es fixava la frontera religiosa del territori urbà, i al seu interior no es podia enterrar els morts, ni podien penetrar els déus estrangers. La línia divisòria era el pomerium: un magistrat assenyalava el perímetre de la nova colònia que es feia traçant un solc amb una arada tirada per un toro i una vaca, i s’havia de fer en direcció esquerra a dreta (dextratio), aixecant-se l’arada per marcar les portes. 


Feta aquesta primera feina, els gromatici mesuraven el sòl i el dividien en línies paral·leles que es creuaven en angles rectes, formant els carrers i les illes, delimitan en primer lloc els dos grans eixos que defineixen totes les ciutats romanes, el decumanus maximus (est-oest) i el cardo maximus (nord-sud). En l’encreuament d’aquests dos carrers es construïa el fòrum de la colònia, i al seu final s’obrien les portes de la ciutat. Finalment els camps eren dividits en quadrats (centuriae) i assignats als colonitzadors, reservant-se una part per la comunitat.

La darrera de les cerimònies que es realitzaven en la fundació d’una colònia era la consacratio, realitzada pel pontífex (sacerdot romà), que feia les ofrenes als déus i les pregaries i sacrificis habituals en tot el procés religiós romà.